vint-i-sisos *

 

 

"No som memòria ni trajectòria
tan sols un punt aïllat,
no n'hi ha prou amb la felicitat,
exigim eufòria"

                                  - Mazoni -

(divendres vam fer la primera ronda de celebracions per la mediocritat dels 26. Dissabte, vam arreglar el caos mundi del nostre menjador amb lleganyes als ulls i un somriure d'orella a orella).

M.

felicitat fúcsia*

Últimament estem molt sociables, sí. Bona part dels diners del nostre compte corrent compartit els invertim en comprar menjar i beure pels nostres convidats. Dinars, sopars, tes i algun esmorzar. Barra lliure, també.

Culinàrio-dietèticament som un pèl “especials”, però el món de vegades vol posar-nos les coses fàcils. El pastisser que va inventar-se les estrelletes de Sant Climent (el mític postre de “La Riera”), per exemple, s’ha il·luminat i ha decidit que la recepta de les estrelles ha de ser sense gluten. De color rosa fúcsia i sense gluten. Això és sinònim de festival de la felicitat i del sucre. Però he escrit “felicitat” en primer lloc i, ocupa tant espai, que “sucre” queda en un segon terme molt relatiu i amagat.

Felicitat fúcsia a un dels nostres dinars familiars, doncs.

(I l'esperit nadalenc comença a treure el cap)

M.

bon dia*

Sí, sabem que la vida pot ser molt puta.

Que hi ha crisi, que portem molts dies seguits de pluja i cel gris, que no sempre tenim el que creiem merèixer, que hi ha veïns malhumorats que descarreguen la seva ira contra tu, que moltes coses no són tal i com esperàvem que fóssin, que ens agradaria que tot estigués per fer i que tot fós possible, que d'aquí res les T-10 valdran quasi 10euros, que millor que no comprem rap i tirem més cap a la panga, que les portades dels diaris són depriments, que quina sort que tenen els fills de pares amb pisos a Barcelona, que aquest Nadal ens haurem de regalar abraçades, que quan algú ens diu que vol estudiar periodisme o comunicació i que canviarà el món se'ns fa un nus a l'estómac. Sí, ho sabem.

Malgrat tot això, sempre hi ha motius per tenir i desitjar un bon dia.

conseqüències d'una fuita*

Fa dies que tinc un sopar apuntat a l'agenda. Duc un vestit negre i la ratlla als ulls. A la mà, una bossa de paper amb una ampolla de cava i una truita de pastanaga per deu persones. Tot a punt.

Quan surto de la meva habitació en direcció a l'exterior sento un "fziu-fziu-fziu" insistent al lavabo. A l'obrir la porta, veig que de la pica en sobreeixeix una quantitat d'aigua espectacular. "Fziu-fziu-fziu", sí. Tanco la porta, però no serveix de res. Intento pensar. Però només se m'acut trucar a la veïna del costat. Error. Ella em mira, mofeta, i em diu que no té ni idea de què fer, en aquests casos. Visca la vida en comunitat, sí.

Truco a l'A i a la C. Cap d'elles sap on és la clau de pas de l'aigua. Tovalloles al voltant de la canonada, de pressa, tres dits d'aigua al lavabo, a l'entrada i avançant cap al passadís. "Fziu-fziu-fziu".

"Ding-dong". La veïna de davant. Em penso que m'han vingut a salvar, però no. Ella només em vol avisar de que l'aigua està sortint al raplà i que es dirigeix escales avall. Té un sopar, sinó es quedaria a ajudar-me, diu. I a mi no se m'acut res més que dir-li "tranquil·la, gràcies". "Tranquil·la, gràcies?".

La C ha trucat a un "fontanero de emergencia", diu que ara venen. Ella i el "fontanero". Estic immòbil davant de l'espectacle. No hi puc fer res més. Els nostres mobles moriran ofegats. I el parquet, també. I jo m'ho miro.

"Toc-toc-toc". Obro. Els veïns de sota entren escandalitzats al pis. Se'ls hi estan fent goteres. Es descalcen i es posen en busca i captura de la clau de pas. I la troben. I la tanquen. I l'aigua deixa de brollar. I riem. Riem molt. Pugen dues fregones i tots tres freguem els moltsditsdaigua que hi ha per tot arreu. La C arriba a casa i ens troba netejant. S'ho mira des del marc de la porta. La veïna del costat ara sí que treu el nas  i supervisa (i de passada xafardeja) l'espectacle.

Una hora i mitja després, arriba el "fontanero de emergencia", jo duc el vestit negre xop i ell ens cobra 170 euros per fer un apanyo mentres la C i jo mengem la truita de pastanaga. El cava es queda dins la bossa.

Durant una setmana, ens rentem les dents a la pica de la cuina i ens passegem sobre el parquet ondulat del rebedor.

M.

cinc minuts més

no seiem juntes a la taula a l'hora d'esmorzar, però topem mil vegades entre vuit i nou del matí, pràcticament cada dia. l'hora de la dutxa cada cop va més tard, per allò d'apurar minuts de son o d'acostumar-se a córrer. el primer cafè a la cuina només el faig jo, però quan fa efecte, ja no hi ha ningú fent-se el tàper ni llegint suplements dominicals a la taula del menjador. diuen que la meva ràdio sona massa forta i ara he baixat un punt. el despertador intel·ligent pretén fer-nos creure que som al mar i no ben bé però continuem cantant contínuament les excel·lències de la llum que entra per la galeria, les butaques còmodes, els coxins en forma de verdura. no sé, l'altre dia ens vam trobar explicant anècdotes dins del bany i normalment ens encallem a mig passadís, entre habitacions, la cuina i la "quarta", que no volem llogar ningú i algun dia, sí, endreçarem.

C.

els veïns de dalt dormen per torns, no és broma.

fins avui, octubre, hauria jurat que tenen vuit fills i tots hiperactius;
però no. 

setembre va ser mes de ColaCao a la 1h del matí, click-click-click 
de la cullereta i un "tu pares!" com a sentència de bona nit. 

avui penso... benvolguda tardor! (i escola...)



a.

gladys

Tenim una portera que respon a tots els tòpics del terme. És a dir, és simpàtica, xafardera i s'entreté amb la vida dels altres. Qui més qui menys, sí. De moment, no li deixarem llegir el blog. Té un nom pretensiós i un fill d'aproximadament un any que beu cocacola bastant sovint. Ahir a la nit la M. i l'A. es discutien pel seu nom. Les dues feia dies que li deien un nom diferent. El problema és que eren tan diferents, que alguna cosa no quadrava. La M. es pensava que es deia Brian i l'A. es pensava que es deia Luis. Estaven tan convençudes del tema, que s'hi van jugar una orxata. Davant del risc d'haver de convidar a la prestigiosa beguda, hem sortit de dubtes ràpid.  I la resposta és tan simple com que el nen es diu Brian Luis. Així, tot junt.